martes, 22 de abril de 2014

Sant Jordi 2014

Demà, Sant Jordi. La meva publicació d'aquesta setmana és el relat curt amb el que vaig guanyar  l'any passat el certamen literari de la meva universitat. Espero que us agradi, jo vaig gaudir molt escrivint-lo. 


Dia a dia

Encara no ha saludat el sol que ja et sona el despertador, avui cinc minuts més aviat que ahir. No vols tornar a fer tard, i cada cop et costa més llevar-te. Anys… tants anys que pesen, però tot i així t’aixeques, ja ets amunt. Et poses els pantalons grisos, que els texans es van tacar ahir. Baixant a esmorzar ja sents l’olor de l’esqueixada, la Montse et cuida bé. La il·lusió de menjar el teu plat preferit ja t’arrenca un somriure de bon matí. Ni el temps ni els contratemps no han aconseguit mai apagar aquest somriure que no es cansa, ets feliç.

Saludes el teu àngel, “Has dormit bé?” et pregunta. Respons amb un petó, era evident. Com s’ha pogut llevar més d’hora? I mentre t’ho preguntes el sol ja apunta, bon dia, Tomeu.

Surten les torrades i et desperten de les cavil·lacions, la Montse hi és en tot. Un bon esmorzar, sí senyor, i cap al quiosc. Verdura, pil·la pel rellotge de la cuina, ho tens tot. T’agrada la sensació de ser-li útil, així camina menys. Quan tornes a casa ella ja marxa, té hora amb la Paquita, sempre tan puntual. Veus els texans estesos… tens un tresor.

Llegeixes la prensa i ja no t’escandalitzes. Quasi tot són males notícies, però la teva sensibilitat ja ha estat curtida. Una vida difícil, una vida plena. Tot i així, vam guanyar el partit, quatre golassos, com uns reis. El temps just per acabar de mirar-te la contraportada i surts disparat. És dimarts, has quedat amb el Jordi.

Ja t’espera a Palau Reial, què n’és de bonica aquesta ciutat. Els de dalt deuen estar contents. Us poseu a caminar junts i aneu xerrant. Després us asseieu al sol, als bancs. Somrius, estàs tranquil, agraït. Ho tens tot.

Per dinar, l’esqueixada. Repetiries mil cops, però s’ha de controlar, que si no, després…
I per la tarda, el millor moment del dia. Les estones amb ella no les podries substituir per res. T’és imprescindible, necessària. El vostre passeig és costum, i t’encanta. Et poses la millor muda, avui és un dia especial. 14 de març, costa comptar quants anys junts. Li dones l’habitual ram de clavells, el posa en aigua contenta i ja sortiu.

Camineu a poc a poc, els seus ossos no estan per molt més. Podria ser pitjor, penses. Qui ho diria? Va haver-hi un dia en què semblava que res podia ser pitjor. No, no era benigne. Havíeu passat aquella etapa més units que mai, la unió fa la força, diuen. El dolor et fa fort d’una manera inassolible pels que no l’han experimentat. I, al final, et dóna motius reals per somriure. Et vas pensar que la perdies, i aquí la tens. Se li cau el mocador, t’ajups ràpidament per recollir-lo tu. L’esquena també et pesa, la vida va passant factura. Però per això estem, no? Per convidar-la a ballar aquell dia, el dia. Era ara o mai, era el moment. I vas encertar, ella estava preciosa… i ni s’ho imaginava, ni t’ho imaginaves. Que estaríeu junts sempre, els nens, la casa, les flors, l’àvia Filomena, la sopa, el gosset, els passejos, les bones notícies, les dolentes. Junts en salut i enfermetat, costi el que costi, quan sigui, com sigui. Promeses que no costen d’acomplir.

Tampoc no us imagineu que una noia allà al fons us observa, ho veu tot. La Montse t’il·lumina, ella és el teu riure i somriure. Des del primer dia. Es veu, es palpa. La noia ho veu i ho palpa. I no sabeu que heu inspirat el seu relat de Sant Jordi… i el més probable és que no ho sapigueu mai.
                                                                                                                                                   

Mañana, Sant Jordi. Mi publicación de esta semana es el relato corto con el que gané el año pasado el certamen literario de mi universidad. Espero que os guste, yo disfruté mucho escribiéndolo.

Día a día

Aún no ha saludado el sol que ya te suena el despertador, hoy cinco minutos antes que ayer. No quieres volver a llegar tarde, y cada vez te cuesta más levantarte. Años... tantos años que pesan, pero aún así te levantas, ya estás en pie. Te pones los pantalones grises, que los tejanos se mancharon ayer. Bajando a desayunar ya hueles la esqueixada, Montse te cuida bien. La ilusión de comer tu plato favorito ya te arranca una sonrisa de buena mañana. Ni el tiempo ni los contratiempos han conseguido apagar esta sonrisa que no se cansa, eres feliz.

Saludas a tu ángel, "¿Has dormido bien?" te pregunta.  Respondes con un beso, era evidente. ¿Cómo se ha podido levantar más temprano? Y mientras te lo preguntas ya amanece, buenos días, Tomeu.

Salen las tostadas y te despiertan de las cavilaciones, Montse está en todo. Un buen desayuno, sí señor, y hacia el quiosco. Verduras, pila para el reloj de la cocina, lo tienes todo. Te gusta la sensación de serle útil, así camina menos. Cuando vuelves a casa ella ya se va, tiene hora con Paquita, siempre tan puntual. Ves los tejanos tendidos... tienes un tesoro.

Lees la prensa y ya no te escandalizas. Casi todo son malas noticias, pero tu sensibilidad ya está curtida. Una vida difícil, una vida plena. Aún así, ganamos el partido, cuatro golazos, como unos reyes. El tiempo justo para acabar de mirarte la contraportada y sales disparado. Es martes, has quedado con Jordi. 

Ya te espera en Palau Reial, qué bonita es esta ciudad. Los de arriba deben estar contentos. Os ponéis a andar juntos y vais hablando. Después os sentáis al sol, en los bancos. Sonríes, estás tranquilo, agradecido. Lo tienes todo. 

Para comer, la esqueixada. Repetirías mil veces, pero hay que controlar, que si no, después... 

Y por la tarde, el mejor momento del día. Los ratos con ella no los podrías sustituir por nada. Te es imprescindible, necesaria. Vuestro paseo es costumbre, y te encanta. Te pones tu mejor muda, hoy es un día especial. 14 de marzo, cuesta contar cuántos años juntos. Le das el habitual ramo de claveles, lo pone en agua contenta y ya salís.

Camináis poco a poco, sus huesos no están para mucho más. Podría ser peor, piensas. ¿Quién lo diría? Hubo un día en que parecía que nada podía ir peor. No, no era benigno. Habíais pasado esa etapa más unidos que nunca, la unión hace la fuerza, dicen. El dolor te hace fuerte de una manera inalcanzable para los que no lo han experimentado. Y, al final, te da motivos reales para sonreír. Pensaste que la perdías, y aquí la tienes. Se le cae el pañuelo, te agachas rápido para recogerlo tú. La espalda también te pesa, la vida va pasando factura. Pero para eso estamos, ¿no? Para sacarla a bailar ese día, el día. Era ahora o nunca, era el momento. Y acertaste, ella estaba preciosa... y ni lo imaginaba, ni lo imaginabas. Que estaríais juntos siempre, los niños, la casa. las flores, la abuela Filomena, la sopa, el perrito, los paseos, las buenas noticias, las malas. Juntos en salud y enfermedad, cueste lo que cueste, cuando sea, como sea. Promesas que no cuestan de cumplir. 

Tampoco imagináis que una chica allí al fondo os observa, lo ve todo. Montse te ilumina, ella es tu risa y tu sonrisa. Desde el primer día. Se ve, se palpa. La chica lo ve y lo palpa. Y no sabéis que habéis inspirado su relato de Sant Jordi... y lo más probable es que no lo sepáis nunca. 


2 comentarios:

  1. Es asombroso y muy bonito. Tus relatos siempre me suben la moral. Un beso!

    ResponderEliminar
  2. Me parece un gran relato que dice mucho de la persona que lo ha escrito. Enhorabuena y sigue así!
    Kaiser

    ResponderEliminar