jueves, 23 de abril de 2015

Sant Jordi 2015

Feliç dia de Sant Jordi! Moltes roses ja deuen estar entregades, i molts llibres regalats. Amb tot, us deixo el relat amb el que vaig guanyar l'any passat el XXVIè Certamen Literari de la meva universitat. Espero que us agradi! 

Aquell 23 d’abril

Em van dir que va ser un enfrontament èpic, que ho va donar tot i més. Que es podria considerar llegendari, una lluita singular. Però jo no hi vaig ser... I això no m’ho podré perdonar.

Jo mai no el vaig estimar com ell es mereixia, bé que ho sé. Hauríem pogur dur una vida en equilibri, sense necessitat de viatjar contínuament, sí és cert que ens estimàvem. Però jo preferia els Alps, ell sempre entusiasmat amb Montserrat. No vaig voler renunciar a l’acollidora Suïssa, i ell no va ser capaç de seguir-me.

Aquella serralada catalana l’atreia d’una manera especial, potser per allò de que els àngels la serraren. Sempre vaig estar una mica gelosa d’aquella moreneta, jo sé que Montserrat va ser el seu palau. I custodiat pel meu amor ho hauria pogut tenir tot, no hi ha dia en què no me’n penedeixi. Però aquell paradís tenia els seus defectes, suposo que no es pot tenir tot. Si bé tanta muntanya el protegia i era la seva llar, també allunyava els habitants. Un bon drac no pot passar gana, el meu amor moria de fam. Algun escolanet de tant en tant, però menjar-se els angelets que cantaven per Maria li semblava un crim. I amb el cor encongit va plegar, va arrencar el vol i es va acomiadar d’aquell lloc que li va robar la llum dels ulls, la màgia dels somriures. Sense mirar enrere va anar a parar al que seria la seva perdició. Les muntanyes de Prades el cobrien millor que els boscos de Molnàs, tot i que això de ser a prop de la platja no li desagradava. Va prioritzar al final i es va decidir per la Conca de Barberà, allà de ben segur que no mancaria l’aliment.

Els seus dies van passar a ser tristos, moria lentament. M’anava fent visites als Alps, jo el veia empitjorar. Però ell no estava fet per l’alta muntanya, no nego que fins i tot a mi em va ser dur. Ell ni s’ho plantejava, abans hauria mort mil vegades de nostàlgia. M’anava explicant les seves anades fugaces al paradís del seu cor, amb llàgrimes als ulls em descrivia un i cent cops Montserrat. Però a mi també m’estimava, jo ho sé bé. Tant és així que va arribar el dia que em va fer la promesa que acabaria amb la seva vida, em volia fer un regal. Una mostra d’amor, què en som d’empírics els dracs. Cada mes em vindria a veure i em duria una presa del lloc on vivia, va insistir en que acceptés. Jo, vanidosa, em vaig deixar estimar. I així va començar la rutina.

Sempre havia sigut complidor, apareixia puntual el dia 25 per la vall de Gstaad. Arribava cansat, passàvem junts un matí tranquil i dinàvem. Abans que el cel es tornés rosat, marxava altre cop. Mai em van ser fàcils les postes de sol veient com la seva figura empetitia a l’horitzó, amb força movia les ales pel dia i mig que tenia de camí a Montblanc. Mesos, anys vam passar així, fins que va succeir. Encara se m’entel·la la vista quan ho explico.

Vaig sentir a dir que les preses les triava a l’atzar, sembla ser que un dia li va tocar a una princesa. El monarca, compungit, va buscar algú que la salvés, malaurat el moment que l’estimat de la filla la va anar a rescatar. No només era coratge, també era amor el que guiava aquell cavaller. I sense pietat va anar a buscar el meu Bruc, el meu estimat. Però ja no tenia setanta anys, va lluitar com va poder i no va ser prou. Em van dir que va ser un cop sec, que no va patir. Però jo encara ploro aquí, als monts escarpats de Suïssa.

I si sapiguessis, amor meu, que a mi no m’importava si era princesa o plebea. Que hauria sigut feliç de llevar-me cada matí amb tu, allà on fos, on tu vulguessis, amor. Si et pugués dir que et ploro dia rere dia, que aquella tarda d’abril no hi va haver cap victòria, va ser el dia en què vaig començar a morir per dintre. Que jo sé que la rosa era per mi, que ens la van robar. Que la duies encongida al pit per l’amor que mai vaig ser capaç de professar-te. Ens ho va robar tot i es va endur el mèrit, oh, Jordi desgraciat. I si puguéssis saber, Bruc meu, que el penediment em consumeix, la meva existència és miserable. Perdona’m. I tingues clar que et venjaré, amor. Que encara busco aquell Sant Jordi que va fer història... Aquell 23 d’abril.







Belén Llátser Nieto







miércoles, 15 de abril de 2015

El lector

Hoy os voy a compartir algo con lo que especulo a veces respecto a las personas a las que voy conociendo. No os mentiré; es bastante curioso. Pero es divertido al mismo tiempo. Me gusta pensar en cómo sería la persona que pudiera leer la mente de los demás.

Cuando tengo delante a alguien que, por algún motivo, me llama la atención, le aplico mi hipótesis e intento contrastarla. Voy a poner varios ejemplos de mis casos más significativos.

La primera persona con la que tuve esta idea fue alguien célebre, un famoso actor. Pensé en cómo habría podido utilizar su don para llegar a ser conocido y –no lo neguemos- inmensamente rico. Poseer todo aquello que alguien exclusivamente terrenal desearía. Acabé descartando mi hipótesis porque, si alguien tuviera la capacidad de leer los pensamientos, no sería tan vacío de corazón. Sería mucho más sabio, en la mente de la gente se esconden muchísimos conocimientos. Y el mínimamente sabio exigiría algo más de su existencia.

Estaba cursando el bachillerato cuando eso ocurrió, de modo que el rebote de “posible lector de mentes” cayó sobre Platón. ¿Y si el susodicho debía sus cavilaciones a este don, que obviamente habría ocultado toda su vida? Era una posibilidad, y tras cada clase se me antojaba más probable. Era un hombre sabio, parte de sus conocimientos podrían deberse a saber lo que pensaban quienes le rodeaban. Y si éstos eran sabios también… Alguien inteligente como él pudo llegar a absorber gran cantidad de información y magnificarla. El problema llegó cuando me di cuenta de la incoherencia de mi hipótesis: alguien tan propenso a estudiar el funcionamiento de la mente humana… Se habría vuelto totalmente loco con miles de voces en su cerebro revelándole teorías cada instante. Su cabeza simplemente habría explotado… Y eso supongo que alguien me lo habría contado.


Ello me llevó a pensar que la persona que tuviera ese don sería de ciencias. Alguien para quien la filosofía sólo estuviera relacionada con esta capacidad especial, pero no con su trabajo, pues ya en su día a día tendría suficiente dosis de “humanidad”. Tiempo después del chasco platoniano, ya en la universidad, un día pasé la clase de electrotecnia mirando con atención a aquel profesor que me recordaba a mi abuelo. Había nacido para ser ingeniero, amaba cada palabra que decía y cada minuto que trabajaba. Su tiempo dedicado a la docencia, una vida tranquila en una bonita ciudad de la península. ¿Y si fuera él? Puede que el leer mentes le hubiera ayudado, quién sabe, en algún examencillo camino a su vocación docente. Es obvio que uno no se hace catedrático de la nada, pero ya entenderéis que todo puede echar una mano. Su manera de mirar a los alumnos… ¿Y si ya supiera nuestro grado de conocimiento antes de ponernos a prueba? Sus clases tranquilas, la conexión de temas en su cabeza, alguna risa que se le escapaba sin motivo… Todo cuadraba.

Aún no he podido descartar mi hipótesis sobre el profesor de electrotecnia, sigo sin pruebas para hacerlo, pero tampoco la puedo afirmar. Y probablemente, si me ha leído el pensamiento esta mañana en clase… Ya no me deje pillarle nunca.