lunes, 23 de abril de 2018

Sant Jordi 2018: La Tesi

Feliç Sant Jordi! Després de passar una tarda intensa entre roses i llibres, us deixo el relat que he presentat aquest any al Concurs de Relats Curts de TMB. Espero que us agradi!

La Tesi

Amb la tesi sota el braç, faig una esprintada cap a la parada; se m’acaba d’escapar un autobús. Aprofito per repassar l’index, en menys de dues cares ja n’arriba un altre. Sense veure quin és, trec la T-Jove i entro amb compte de no perdre la bossa, la tesi ni la carmanyola.


Tan bon punt es tanquen les portes, aixeco la mirada per passar la targeta i em quedo sorpresa; el bus està decorat amb un estil vintage; no té ni màquina per validar el viatge. Els primers seients estan ocupats per sis nans. Quatre d’ells porten la barba arreglada i la roba neta i ben pulida. Els altres dos fan riallades sonores i s’han despentinat. Concentrada en tots ells, quasi no m’adono de que algú em crida l’atenció agafant-me per l’abric: un altre nan, aquest sense cabell, em fa signes educadament demanant-me que el deixi passar. Pren seient al costat dels que riuen i em deixa pensarosa.

Continuo cercant lloc per seure; prefereixo fer asseguda el trajecte des de Bailén fins la universitat. Sobretot si les cames em tremolen pels nervis; espero que al meu tutor li agradi la vista preliminar de la tesi. Ser Doctora en enginyeria és quelcom que he somiat des de fa anys, però la fama d’exigència del Dr. Pla em fa difícil això de ser optimista.

Aixeco el cap i em quedo en xoc. Tres persones en miniatura juguen a cartes en dos seients laterals. Estan completament pintats de color blau. La seva veu és massa aguda i duen un singular barret de color blanc. Em giro i compto un alre cop els set nans. Em desmaio.

Una veu adulta em desperta i em dóna un  tros de pa, sembla que he tornat a la normalitat. Començo a parlar amb aquell bon home, deu tenir 50 anys. Li pregunto on sóc, què ha passat. Em diu que no em preocupi, que em quedi amb ell. Quan porto deu minuts parlant-hi, m’adono d’un detall quasi irrellevant. Per sota de la bufanda albiro una barba amb un to que sembla blavós. No pot ser. He de fugir de Barbablava com sigui. Corro cap a la porta del bus i de sobte fem una parada. Abans que pugui saltar fora, entra un noi ben plantat i xoquem de front. Es disculpa. Els set nans baixen i també puja un nen petitó amb una ovella.

El meu cap torna al noi jove, va vestit de príncep. Bé, arribat aquest punt, assumeixo que és un príncep. Em pregunta si estic bé i recull la carmanyola del terra, la mira estranyat i me la torna. “Dispensi” S’asseu amb el nen. La ovella ocupa el passadís i es começa a menjar un paper que troba al sòl. Comprovo que es tracta del meu esquema de la tesi i li prenc ràpidament. El nen es disculpa “Perdoni, encara no l'he educada. Només sap que no pot menjar roses.” Li contesto amb un “No pateixi”. Ja no sé qui sóc ni si la que no encaixo realment sóc jo.

Un cop de volant em fa tornar a la realitat. Necessito desesperadament arribar a la universitat abans de les 9 en punt. El conductor crida un “Agafin-se!” i gira bruscament altre cop. Veig el que passa; un drac gegant ocupa la Diagonal i escup bafarades de foc. Amb la cua tomba dos cotxes i d’un cop de peu fa descarrilar el tram. Sento un crit “Ja et tinc, drac endimoniat!”; el príncep baixa del bus corrent mentre desembeina una espasa. Ara que les portes són obertes, aprofito per sortir d’aquest bus maleït. Marxo corrent cap la universitat sense mirar enrere; poc a poc la situació es normalitza i el cor se’m tranquil·litza. Entrego la tesi i en sortir veig quelcom extrany... Els carrers estan inundats de roses. Desconec què ha passat; ara ja no sé si el que he vist és o no veritat.

Belén Llátser Nieto




No hay comentarios:

Publicar un comentario